El TJUE posa límits a l'aplicació del "dret d'estrangeria" en benefici dels drets de la persona menor

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per sentència de 13 de setembre de 2016 (assumpte C-304/2014) reunits en Gran Sala, ha fet un pas endavant en la protecció dels drets dels menors posant límits a l'aplicació de l'anomenat "dret d'estrangeria".  I ha establert que:

  • La mera existència d'antecedents penals del progenitor/a (condemna a una pena de presó de dotze mesos per una infracció penal) no pot, per si mateixa, justificar una resolució d'expulsió del territori de la UE que privi al seu fill/a del gaudi efectiu del contingut essencial dels drets que té com a ciutadà de la Unió Europea.
  • La privació dels drets del/a menor té lloc quan l'expulsió de la persona que té la seva guarda exclusiva comporta que el seu fill/a  hagi d'acompanyar-lo/a i per tant, hagi d'abandonar el territori de la UE, perdent així la possibilitat d'exercir els drets que li són inherents com a ciutadà/na de la Unió. 
  • L'expulsió del pare/mare, però, no serà contrària al Dret de la UE si es basa en una conducta personal concreta que constitueix una amenaça real, actual i prou greu.

Aquest estracte literal de la sentència resumeix clarament l'anterior pronunciament:

"El artículo 20 TFUE (LA LEY 6/1957) debe interpretarse en el sentido de que se opone a una normativa de un Estado miembro que exige expulsar del territorio de ese Estado miembro, a un tercer Estado, a un nacional de este último que ha sido condenado penalmente, aun cuando dicho nacional tiene la guarda efectiva de un menor de corta edad, nacional de ese Estado miembro, en el que reside desde su nacimiento sin haber ejercido su derecho de libre circulación, cuando la expulsión del interesado obligaría al menor a abandonar el territorio de la Unión, privándole así del disfrute efectivo de la esencia de sus derechos como ciudadano de la Unión. No obstante, en circunstancias excepcionales, un Estado miembro puede adoptar una medida de expulsión, siempre que ésta se base en la conducta personal del referido nacional de un tercer Estado, que ha de constituir una amenaza real, actual y suficientemente grave que afecte a un interés fundamental de la sociedad de dicho Estado miembro, y siempre que se fundamente en una consideración de los diferentes intereses en liza, lo cual incumbe comprobar al órgano jurisdiccional remitente."

Llegit a Diario La Ley, Núm. 8832, Secció Jurisprudència, 27 de setembre de 2016